L’especificitat de la Frontera Sud no radica en exclusiva en la vulneració sistemàtica dels drets de les persones migrades, sinó que també és un enclavament imprescindible per entendre com les relacions comercials i econòmiques entre el continent europeu i l’africà són l’eix fonamental de la frontera. L’anàlisi de les condicions del règim transfronterer a les ciutats autònomes de Ceuta i Melilla permet comprendre com es materialitzen aquestes relacions entre Europa i el Marroc i quin paper juga la frontera a l’empobriment o enriquiment de les persones a una banda o l’altra.

Per la schengenització de Ceuta i Melilla, les persones marroquines de Tetuán i Nador i que disposin d’un passaport emès a la wilaya (província), no necessiten visat per entrar a Ceuta i Melilla. Aquesta excepció es fonamenta en els vincles culturals entre la regió fronterera i l’estat espanyol i està orientada a que la ciutadania pugui entrar a Ceuta i Melilla per ser treballadora i/o consumidora.

Es coneix amb el nom de comerç atípic l’activitat laboral de les portadores de mercaderies, que no està reconeguda per l’estat espanyol i, per tant, és alegal i està prohibida al Marroc, on és il·legal però tolerada. És una font de treball per a la població del nord del Marroc, regió històricament discriminada pel govern marroquí, especialment durant el regnat de Hassan II.

Ceuta, gràcies a l’estatus de port franc, compta amb importants beneficis fiscals, entre ells l’aplicació de l’IPSI amb una càrrega impositiva més baixa que l’IVA (l’IPSI oscil·la entre el 0,5% i el 10%). Únicament la recaptació de l’IPSI a les importacions suposa el 25,7% dels pressupostos de la Ciutat Autònoma. Però no només són els beneficis impositius, sinó que a més el comerç atípic dinamitza la ciutat.

El polígon del Tarajal no existiria -almenys no amb el volum de transaccions que té- sense el porteig de mercaderies; tampoc es podrien imaginar els grans hipermercats de la ciutat sense el tràfec comercial, ni l’activitat portuària seria tan intensa si la meitat de les exportacions que arriben al port no sortissin de la ciutat a l’esquena de les portadores de mercaderies. Sense elles un empresari ceutí que volgués comercialitzar el seu producte a Tetuán, hauria d’utilitzar una ruta alternativa, des del port de Ceuta fins al port d’Algesires (Andalusia), i des d’allà al port de Tànger-Med (Marroc) i posteriorment per via terrestre a Tetuán (Marroc) per a la seva comercialització.

La proximitat d’Andalusia amb el nord del Marroc i el convenciment que la defensa dels drets humans no està adscrita a cap territori, permet que part fonamental del treball que duem a terme a la APDHA, des de l’àrea de Solidaritat Internacional, el realitzem juntament amb entitats del nord del país. És aquí on la visibilització i denúncia de les condicions laborals de les dones portadores de mercaderies pren una gran rellevància, sobretot a partir de la mort el 2008 de Sabia Azziz a Melilla i de Zhora Bougdoghya i Bossra El Meriouti a Ceuta el 2009.

Aquestes morts marquen el punt d’inflexió en la investigació de les causes i conseqüències del porteig i la posterior tasca de denúncia i sensibilització.

L’any 2012 vam publicar la “Declaración de Tetuán” -signada per 27 col·lectius d’ambdues ribes de la mediterrània- que recull les conclusions i recomanacions sobre la situació de les dones portadores a Ceuta i Melilla com a resultat de les jornades de treball organitzades per la APDHA juntament amb associacions del nord del Marroc i portadores.

L’any 2016, i després de comprovar que la situació no havia canviat, vam organitzar unes noves jornades de treball en les quals, a més de participar-hi les associacions que ja havíem treballat en la trobada anterior, es va convidar a responsables polítics i experts multidisciplinars d’ambdós països, que van culminar amb la “Declaración de Rio Martil”. El mateix any i amb la col·laboració de la Diputación Provincial de Cádiz, vam publicar l’informe “Respeto y dignidad para las mujeres marroquíes que portan mercancías en la frontera de Marruecos con Ceuta” i també vam començar la campanya d’incidència política “Porteadoras: la injusticia a la espalda” que vam portar a terme durant el 2017 i part del 2018, entre altres accions, i es va presentar l’informe al Congrés dels Diputats i Diputades i al Parlament Europeu.

Arran de la publicació de l’informe i de la campanya d’incidència política van tenir lloc alguns canvis substancials en la realitat del porteig de mercaderies, entre altres, l’obertura d’un nou pas fronterer -el Tarajal II-, l’establiment d’un nombre limitat de tiquets per poder entrar, l’establiment de dies alterns per a homes i dones, la privatització de la seguretat dins del polígon comercial… i un llarg etcètera que poc ha revertit en els dos eixos fonamentals que vertebren la nostra denúncia i les nostres propostes (Decálogo de propuestas. 2017): considerar les portadores com a treballadores i que els Governs d’ambdós països estableixin un diàleg bilateral per tal de millorar les condicions laborals posant en el centre el compliment i la garantia dels drets humans.

Malgrat els canvis en la configuració del circuit i de les condicions del porteig, entre el 2017 i 2018 almenys 9 dones i un home han perdut la vida en les ciutats frontereres.

Els canvis que han anat succeint al llarg d’aquests anys fan necessària una actualització de l’informe de l’any 2016 que ens permeti seguir visibilitzant, denunciant i assenyalant la connivència d’ambós Governs davant les vulneracions sistemàtiques dels drets humans, especialment cap a les dones empobrides i racialitzades, perquè són les dones més pobres i de nacionalitat marroquina les que treballen en el porteig de mercaderies.

Farem un seguiment i investigarem els processos que influeixen en la configuració de la Frontera Sud per tal que ens permetin actualitzar l’informe i poder treballar per aconseguir, a través de la denúncia pública, la sensibilització i la difusió, l’impacte necessari que faciliti l’establiment de noves mesures per millorar les condicions laborals i de vida de les dones portadores.